Harmonia funcional. Article
2007Article publicat a la revista electrònica PRODIEMUS l’any 2007
Veure article complet
Resum
Sovint, en els entorns musicals, la paraula harmonia acostuma a tenir una connotació negativa, de dificultat, de disciplina incòmoda i difícil. Si més no, i recolzant-nos en l’afirmació que feia el pedagog Edgar Willems , on atribuïa a l’harmonia l’aspecte més intel•lectual dels tres elements bàsics de la música, l’estudi de l’harmonia ha estat sempre enfocat cap a la vessant més tècnica i matemàtica.
Els tractats d’harmonia han aconseguit extreure de les grans obres musicals les combinacions d’acords més emprades, més lògiques i fer-ne un seguit de fórmules altament matemàtiques que ajuden l’inexpert estudiant a aconseguir un encadenament d’acords amb un resultat sensorial segur i còmode a l’oïda sense necessitat d’haver escoltat en cap moment el seu procés compositiu. A més, es fa difícil creure en un sistema alternatiu que ens asseguri un aprenentatge tècnic tan acurat i precís com aquest i en un temps tan curt com el que acostumen a disposar els estudis d’harmonia dels centres.
Potser el gran dilema seria, doncs, esbrinar quina és l’harmonia que van estudiar autors com Bob Dylan, Eric Clapton o milers de compositors de música que han aconseguit combinacions harmòniques meravelloses com les de l’ “Hotel Califòrnia” dels Eagles , o el “Memory” que cantava la Barbara Streissand ? Tanta harmonia sabien? Havien estudiat en el Conservatori? O qui carai els va ensenyar?
La resposta potser està en el vent com deia Dylan , el vent que transporta les ones musicals i fa que arribin a la nostra ment en forma de sensació. El secret està en la paraula “sensació”.